Artista en residència, tardor 2021 i hiverns 2021/22

 

ELENA CARVAJAL, (1988, Mérida), és ballarina i coreògrafa resident entre Brussel·les i Espanya. Diplomada en Educació Especial per la Universitat de Salamanca (2009). En 2014 es va graduar en el Centre Andalús de Dansa i en el Conservatori Antonio Ruiz Soler (programa de dansa contemporània) a Sevilla. Posteriorment va realitzar un màster en Coreografia i Performance en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les, ARBA-ESA, ISAC (Institute Supérieur des Arts et des chorégraphies 2019), desenvolupant altres pràctiques com la fotografia, l’escultura i la pintura. Durantes aquests estudis els seus mentors van ser Daniel Blanga Gubbay (KunstenFestivalDesArts) i Simon Asencio (Galerie International). Com performer ha treballat per a Lola Bogaert (Plethora), Daura García (Somewhere, Two Planets Have Been Colliding for Thousands of Years) en LaVierrière, Fundació Hèrmes, Brussel·les. Per a Fabián Barba-Esteban Donoso en Slugs’ garden/cultivo de babosas Festival Kunstenfestivaldesarts, Brussel·les. Forma part del col·lectiu Sloapchsloapch i col·labora habitualment amb Maite Álvares, Gitte Hendrikx, Laura Tinard i Fran M buceta, desenvolupant practiques col·lectives que es llisquen entre la dansa, les arts visuals i l’escriptura.

 

PROJECTE EN RESIDÈNCIA:

WaltDisneyPain 2

WaltDisneyPain 2, és una obra multidisciplinària, una performance amb veu femenina, que experimenta i es basa en la creació de micro esdeveniments a través de la composició d’un espai/instal·lació en el qual fluctuen el moviment, la veu i l’ús de la ficció narrativa. La paraula arqueologia adquireix un significat important pel fet que el cor del projecte batega sota moltes capes, és el ressorgir d’un paisatge, estrats de sediments que desenterrar al llarg de l’experiència que ofereix la proposta.

Al semblar dia i ser nit LES COSES (NO) SÓN EL QUE SEMBLEN, és un lloc de camuflatge en el qual unes certes coses es disfressen amb una altra llum, és un lloc per a imaginar-se de dia després del segrest de la nit. L’escena es converteix en un paisatge narratiu, corporal, sonor, fictici, artificial, efímer… a partir del qual es pretén crear un vincle amb el públic per a escriure
una història comuna a través d’una experiència pròpia.

Aquesta obra és també una creació que sorgeix en oposició al que ocorre en la situació actual, a la prohibició de ballar, a la prohibició de la nit, és una celebració del ball i del cos en la seva forma més primitiva, les ganes de moure’s, de suar i de compartir amb els altres.

La recerca dramatúrgica es troba molt definida. Basada en tres eixos centrals d’estudi
que són: l’invisible, la superfície i els accidents.
Si volem representar l’invisible, deixa de ser-ho,
Si volem representar l’accident, deixa de ser-ho.
Per tant continuen existint quan volem representar-los?

Amb aquest nou treball, l’artista ens qüestiona sobre la jerarquia que existeix en la creació d’un projecte artístic el qual és habitat per moltes entitats que no necessàriament sempre tenen a veure amb l’humà. Per això el propòsit és generar un diàleg en el qual els papers s’intercanviïn, a través del qual podríem accedir a altres llocs que normalment romanen en la foscor o al marge però que existeixen. La direcció la podria prendre qualsevol o potser deix d’existir, els performers es transformen en objectes…

A on van els personatges quan acaba l’actuació?
Quin és el poder evocatiu dels llocs?
Generar un diàleg amb el públic, i poder fer arribar aquest tipus de propostes
a diferents espais, no sols als convencionals com els teatres.
Mirem l’espai com un contenidor que dóna forma a la nostra recerca, cada vegada una cosa
diferent sorgeix d’aquesta relació.