Artista en residència, tardor 2021, hivern i primavera 2022
JOSÉ VELASCO, (Valdepeñas, 1991) és un artista multidisciplinari que es desenvolupa en el camp de les arts visuals a través de la recerca i creació de projectes escènics, digitals i performatius.
Es dedica a les arts escèniques des de la recerca pràctica i l’ús transversal de diferents eines com el so, el videomapping i la programació creativa. Després de finalitzar els seus estudis en art dramàtic, especialitat en teatre corporal (Resad 2014) comença a investigar sobre nous llenguatges escènics al costat de César de Bordons en la cia. 1985. Cursa el OY en Arts digitals i disseny d’experiències en IED Madrid, on desenvolupa diversos projectes de programació creativa en entorns de Arduino i IoT. Treballa en l’organització i desenvolupament dels tallers infantils de pintura i plastilina conductora a Orense en el marc de la ICC Week. Alhora, col·labora en diferents projectes escènics com a tècnic audiovisual i VJ en alguns casos. En 2018 comença el màster en Pràctica escènica i cultura visual de la UCLM i el MNCARS. A partir de llavors realitza diferents peces en contextos de recerca i mostra d’arts escèniques com Surge Madrid, la temporada 2018 de Teatro Pradillo o el Centro cultural Conde Duque. Li agrada preguntar-me sobre la performativitat de la imatge, les diferents formes de la visualitat, la participació i interacció i la mirada ecològica en la creació escènica.
PROJECTE EN RESIDÈNCIA:
Lo que no se ve
Lo que no se ve és una recerca sobre la visualitat en les arts escèniques a través de diferents dispositius de representació i experiments visuals sobre la insistència, la immediatesa i el desig.
La foscor, alguna cosa entre mitjanes, la grandària o la perspectiva a vegades ens impossibiliten veure de la forma que acostumem. L’objecte mirat deixa d’existir i només a través d’altres sentits com l’oïda o la intuïció podem reconstruir-lo. El resultat és una imatge incompleta, distorsionada i generada a parts iguals entre el que succeeix al nostre voltant, els nostres desitjos i la nostra cultura visual. Aquesta recerca aborda l’espai entre el que es veu i no es veu com una pregunta de possibilitats infinites sobre la nostra imaginació i projeccions a través d’experiments sobre la insistència, la immediatesa i el desig.
En la nostra vida diària les maneres de veure es troben sotmeses a lògiques principalment productives i la nostra atenció es concentra en els objectes que poden retornar-nos comoditat, entreteniment o satisfacció personal. A més, els estímuls visuals que massifiquen el nostre entorn converteixen el mirar en una acció jerarquitzant dividint la realitat entre allò que es considera desitjable, que es col·loca en el centre i allò indesitjable relegat a la perifèria de la nostra atenció. Com mapejar i redissenyar l’espai i la intensitat d’aquestes atencions és una de les preguntes que travessa la recerca.
Les arts escèniques poden posar a prova la nostra mirada en temps real d’una manera efectiva ja que compten amb un marc específic de convencions; la disposició espacial entre públic i obra, la temporalitat compartida, el ritual previ i posterior a la peça… Aquest projecte tracta d’investigar la reconstrucció d’aquestes convencions per a propiciar noves maneres de veure, encara que algunes d’elles siguin improductives com mirar en la foscor, o fer-ho amb els ulls tancats. Veure, mirar, observar, contemplar, són accions possibilitades per límits específics, la tasca en la recerca és descobrir-los i practicar-los per a actualitzar-los i desplaçar les mirades feia altres cossos d’acció.
