SOBRE EL CICLE

Quina és la relació que guarda l’ésser humà amb la tecnologia? Com ha canviat la concepció i la funció del cos en el context pandèmic actual? Quins altres esdevenirs esperen als nostres cossos tecnològics?

Vivim en una època en la qual deleguem qualsevol acció a aparells tecnològics: existim, interaccionem, consumim i aprenem a través d’ells. La crisi sanitària que ens està afectant ha demostrat fins a quin punt la resolució de les nostres demandes depèn d’aquests dispositius.

En un moment en el qual el cos ha estat limitat a l’espai domèstic, resulta pertinent plantejar una reflexió que investigui noves relacions entre cos i màquina. Abordar tal qüestió des de l’acció i la interacció artística significa impulsar-nos cap a altres formes d’esdevenir, comprendre, utilitzar i interactuar.

D’aquesta manera, encara que parlar d’art i performance davant la present indefinició del cos pot sonar dissonant, ser dissonants és més que la no consonància amb els diferents elements d’un conjunt. És, a més a més, la nota que s’escapa a les regles, el fet de discrepar davant la conformitat i la presa d’una posició divergent a l’hegemònica.

Dissonants, Cicle de performance i tecnologia és un projecte ideat en el marc del Màster de Comissariat d’Art Digital d’ESDi i la Universitat Ramon Llull, amb la col·laboració de L’Estruch, Fàbrica d’Arts en Viu de Sabadell. Cada comissari/ària del curs ha seleccionat una performance generada per artistes emergents de l’escena catalana. Totes les accions neixen des d’una freqüència determinada i es balancegen entorn d’un nexe comú: la relació entre cos i tecnologia. D’aquesta manera, el cos es converteix en un eix situat entre l’espai físic i el món virtual; es visibilitza el pas del temps analitzant el seu registre a les xarxes socials; els telèfons mòbils es transformen en altaveus per a una co-creació sonora i aparells mecànics visibilitzen els elements ocults que es relacionen amb el nostre entorn. La instal·lació, la virtualitat i el so són elements comuns a la majoria de les obres.

Al seu torn, el cicle ha estat organitzat per dos dels/de les comissaris/àries, en Marco Tondello i la Morgana Ucher, que a més d’organitzar les diferents parts del conjunt, han coordinat als/a les seus/seves companys/es.

“La relació entre l’humà i l’altre tecnològic ha canviat en el context contemporani, per a tocar nivells sense precedents de proximitat i interconnexió. La condició humana és tal que obliga al desplaçament de les línies de demarcació entre les diferències estructurals, o entre les categories, per exemple, entre l’orgànic i l’inorgànic, l’original i el manufacturat, la carn i el metall, els circuits electrònics i els sistemes nerviosos orgànics”.

El desplaçament del qual ens parla la Rosi Braidotti en la citació anterior, sembla avui encara més evident. Resulta més difícil que mai imaginar una desconnexió de les extensions tecnològiques. Reflexionar des del cos i l’art ens permet articular discursos cap a altres lectures del ser dissonant, atacant temàtiques com: la resistència, la desigualtat, el l’àmbit social i l’obsolescència, reclamant noves visions que posin de manifest les polítiques i els processos propis d’una societat hipertecnologizada.

Dissonants és una posició oberta i creativa des d’on abordar aquesta cerca i topar-nos amb solucions i plantejaments inesperats.

Marco Tondello i Morgana Ucher